Enric Herce (Barcelona, 1972) és autor d’una de les novel·les de ciència ficció més interessants aparegudes al panorama literaria català al 2014, com demostra la nominació de Simulacions de Vida (podeu llegir la nostra ressenya aquí) com a finalista a l’actual edició dels premis Ictineu. Amb estructura desafiant i to de thriller, Herce va utilitzar el seu llibre per a parlar-nos d’un futur proper que ens resultarà molt familiar, a on cada vegada estem més interconnectats per bé… i per mal. A Fantàstik en som fans, i hem pensat que el tram final dels Ictineu proporcionava una oportunitat magnífica per a presentar-vos-el.

Endavant l’entrevista!


enric herceD’on surt la idea de “Simulacions de Vida”?

Del relat “CPU” que vaig escriure per a la revista Catarsi i que va acabar obrint el primer número. És la història d’una màquina d’autoservei bibliotecària enamorada d’una usuària. Quan vaig tenir feedback dels membres del comitè seleccionador vaig saber que havia agradat, però que l’opinió unànime era que semblava el punt de partida d’una novel·la. Mesos després, quan em vaig plantejar escriure un llibre en català, vaig decidir continuar la història.

Com se’t va acudir la seva estructura amb múltiples punts de vista que no es creuen?

No volia que fos una novel·la “passa pàgines”, volia que fos com un d’aquells passatemps on cal anar unint tots els punts per saber quin dibuix amaga, però en lloc d’una sola imatge, que n’amagués moltes. Volia donar-li feina al lector, que tingués un paper actiu, que cada cop que desvetllés una petita part de la història que planteja el llibre es sentís recompensat i esperonat a desvetllar la resta de l’entramat i a seguir llegint.

portada-simulacionsEts lector habitual de ciència ficció? Quins llibres (o altres mitjans) t’hi van aficionar? 

Fa anys que ho sóc, però mai de manera exclusiva. En els típics llistats de “100 novel·les de ciència-ficció que hauries d’haver llegit” acostumo a haver endrapat una tercera part, màxim. Com a lector, sovint necessito sortir del gènere encara que fins i tot dins del mainstream tinc preferència per autors poc convencionals. Em moc més per autors que per tipus de literatura, i el llistat seria molt llarg: Vonnegut, Kafka, Boris Vian, Wilde, Enrique de Heriz, Murakami, Quim Monzó, Salinger, China Miéville, Paul Auster. El còmic també m’ha marcat molt, des de Marvel i DC, passant per Astèrix, Tintin, Calvin & Hobbes, molts manga fins a Makinavaja, Silvio José o els treballs de Paco Roca. A tot això cal afegir cinema, sèries de televisió, videojocs…

Què significa la ciència ficció per a tu? Creus que té avantatges (o inconvenients) per a parlar del nostre món, comparada amb el “realisme” (amb cometes incloses)?

L’evasió pura està molt bé, però acabo trobant buida i avorrida tota història que, com cantaven els Smiths, «it says nothing to me about my life». I per parlar de què ens està passant i de què som avui dia és necessari agafar perspectiva, allunyar-se una mica. La ciència-ficció l’agafa donant un pas endavant, a vegades curtet, a vegades enorme. Submergeix al lector o l’espectador en un món que en principi pot estar ple d’elements que li són estranys, però que progressivament va fent seus fins que acaba comprenent que en realitat allò que li semblava tan aliè no ho és, sinó que té molt a veure amb tot el que l’envolta o el que li podria acabar envoltant ben aviat si no sabem reaccionar. Aquesta petita epifania resulta molt més colpidora que si es planteja directament des d’una perspectiva “realista”.

Com veus el panorama de la literatura de gènere en català?

No és per tirar coets, de fet tampoc ho és el panorama literari català en general. Sí que és cert que fins fa ben poc, a banda de títols puntuals en editorials generalistes i sovint amb caràcter juvenil, només teníem a Pagès editors publicant una col·lecció de ciència-ficció. Ara, gràcies a la feina d’editorials com Males Herbes, Orciny Press, El Periscopi o Voliana, els autors de gènere tenim més portes on trucar i el lector disposa de més opcions on triar. També resulta molt interessant que tot un seguit d’iniciatives que anaven pel seu compte hagin decidit sumar esforços, refundar la SCCFF i reestructurar-la per donar una empenta al gènere.

Et sembla que les noves generacions llegeixen més gèneres que la teva?

Crec que a casa nostra, sempre s’ha considerat que certs gèneres anaven dirigits a la gent jove. La ciència-ficció i la fantasia serien els exemples paradigmàtics. Potser refaria la pregunta: Et sembla que les noves generacions, a diferència de la teva, seguiran llegint ciència-ficció i fantasia quan arribin a l’edat adulta? Espero, desitjo, que sí.

Més enllà de l’ús d’un idioma determinat, et sembla que existeixen diferències temàtiques (o inclús de recepció i comercialització) entre el gènere fantàstic en català i en castellà?

Les temàtiques, si hi són, no les sé veure. No crec que siguin prou significatives. En relació a recepció i comercialització, sí, sense cap mena de dubte. Un exercici molt senzill: n’hi ha prou de donar una ullada als prestatges i a la llista dels més venuts de la llibreria barcelonina Gigamesh, la més important de gènere a nivell europeu, per fer-se una idea. I compte que no ho dic com a crítica, sinó perquè reflecteixen perfectament quina és la situació actual.

Ens pots explicar els teus propers projectes literaris?

Tinc un parell de novel·les en marxa. Una encara està molt verda i l’altra es troba una mica més avançada. La primera té elements de fantasia, terror i una espurna d’humor, l’altra és ciència-ficció i planteja una història situada en un futur molt més llunyà que Simulacions de vida, amb pocs personatges i un component ciberpunk molt més accentuat.

Written by Miquel Codony

1 Comment

Deixa un comentari